D'ensenyar, sempre s'aprén. Ni que siga a revisitar les creences íntimes. És obvi que l'editor és una figura poc visible en la cadena del llibre (la tradicional i, potser encara més, la que resulta del nou paradigma digital), un ninguneig que comparteix amb altres baules de la cadena: correctors, maquetistes, trauductors... I tot allò que no es veu, que no es coneix, no es pot valorar i tendeix a considerar-se inútil ("no útil") i, per tant, prescindible, sobrer.
Corregint un treball sobre l'ofici d'editar que he demanat als alumnes del Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària em trobe aquest paràgraf:
"Evidentment, com a lectora i consumidora de tot tipus de textos, sempre he sabut de l'existència d'una figura intermediària entre els autors i els lectors però, sincerament (i crec que com la majoria de lectors) ignorava en què consistia aquest ofici i les seues funcions."
Els editors no podem obviar que aquesta és la sensació que tenen molts lectors (i em referisc a lectors, no vull dir ja el que ocorre amb els no lectors i amb els lectors ocasionals o funcionals). I ningú millor que nosaltres mateixos per reivindicar la vigència (i la necessitat) d'aquest ofici. Fent bé la nostra feina. I fent-la visible sempre que tinguem ocasió. O la provoquem, com ara mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada