31 de desembre 2012

El 2013 serà (molt) millor




L’any que ara finalitza ens deixa moltes coses dolentes, però obri també algunes expectatives per albirar el futur amb esperança. En el meu cas, el 2012 ha significat un canvi de cicle laboral i vital forçós. A mitjan any, de manera abrupta, l’empresa a la que havia estat vinculat durant dues dècades (aviat és dit!) va anunciar comiats i un ERO de suspensió de contracte que ens afectà a un terç de la plantilla ("suspensió" que es va convertir en definitiva per a cinc excompanys els dies previs a Nadal). Encara ara confie que, qui té la paella pel mànec, decidisca resoldre els fils que pengen amb un bri de lucidesa, humanitat i justícia. Però ni tan sols aquest procés indigne podrà esborrar la motivació amb què, en el moment àlgid, acaràvem noves fites per a l’edició en català al País Valencià.
És ben sabut que tota acció té una reacció, i el pas amarg per l’atur ha tingut també un vessant ben positiu: ha palesat la sensibilitat de moltes persones amb les que estic profundament agraït. D’alguns, dels amics de tota la vida, ho podries intuir; d’altres, però, els descobreixes en aquesta tessitura terrible. I aquest suport no s'oblida mai. No han estat només paraules d’afecte i de solidaritat, correus, telefonades o converses increïblement reconfortants quan tens la moral per terra, sinó també els fets, els reptes que se'ns presenten, els que es gesten a foc lent, i fins i tot els projectes que no quallen ara però es mantenen latents, tot esperant del moment idoni, que amb certesa arribarà.

Fer balanç és realitzar una mirada subjectiva al passat. A mi, però, el que realment em fa vibrar és la paraula “futur”. I tinc el pressentiment esperançat que el futur, més incert i obert que mai, encara ens ha de portar molt lluny si no perdem el coratge i continuem lluitant i sumant complicitats i amics que ho seran (ho sereu) per sempre. Aquest és, si més no, el meu desig d’any nou!
Molt bon 2013!!!

29 de desembre 2012

Un paquet irlandés



Igual de content que es mostra Marc (ara Cormac) en la imatge que encapçala aquest apunt, així mateix m'he sentit jo en obrir el paquet amb una caixeta contenidora dels quatre títols d'Els llibres de Marc i Andrea en la versió irlandesa de l'editorial Leabhar Breac: Caitlín agus Cormac.
Contàvem ací el descobriment casual (i ja té pebrots l'assumpte) de l'existència d'una edició en gaèlic d'aquesta col·lecció, que es comercialitza des de fa ja uns mesos. Doncs bé, s'ha de dir que m'han arribat abans els exemplars des d'Irlanda que des d'Alzira. Així funcionen ara les coses...
Els llibres m'arriben precisament el dia abans del meu aniversari. Gràcies pel regal, Darach!!

28 de desembre 2012

Errates molt perilloses!


Aquest matí, la companya Begonya Soler m'ha enviat l'enllaç a aquesta notícia, i des d'aleshores que no me la trac del cap... No és una innocentada, no, la notícia es va publicar així, tal i com la veieu, el dia 5 de desembre (i encara no l'han rectificada!). L'obituari es referia al geògraf Enric Lluch i Martín, efectivament traspassat el dia anterior a la publicació d'aquesta "informació", i no a l'escriptor i amic Enric Lluch Girbés, que és qui apareix a la foto del diari Deia. Sembla que també algun altre mitjà ho va publicar amb la imatge incorrecta. L'explicació (segurament) és que quan introdueixes "Enric Lluch Martín" al Google Imatges, apareix per error, i en segon lloc, l'autor d'Algemesí ... A aquests nivells està arribant el "periodisme", ai, làs!
Imagine el sobresalt que tindria Enric en veure's "mort" al diari, però segur que amb el seu bon humor habitual es deu haver fet un fart de riure amb l'anècdota. I (qui sap) potser ja prepara una novel·la amb aquest argument... Perquè "tela" el tema!

Cuina tres estrelles

"Si busqueu aquest Nadal un plat saborós, de bona digestió i somriures garantits, El Racó de Penèlope, premi Gran Angular, és un plat que es devora amb fruïció."
Així acabava l'article de dissabte al diari Levante-EMV, un fragment que va quedar fora de maqueta, però que recupere ací al bloc. Si punxeu la imatge, podreu llegir la ressenya sencera.

21 de desembre 2012

Bon dia, Enric!

Tal dia com avui, fa tres anys, acomiadàvem Enric Solbes en un tanatori ple a vessar de desenes d'amics que l'estimaven. Continue pensant molt en ell, en el seu art i en la seua humanitat, en els valors que encarnava i contagiava i que s'han esvaït, segurament per sempre, d'alguns dels projectes que compartíem.
Fa aproximadament un any em van demanar col·laborar en una publicació commemorativa sobre Enric, un llibre que patrocinà la UGT-PV. El resultat d'aquell treball de diversos autors (Carles Alberola, Romà de la Calle, Jesús Huguet, Josep Franco...) s'intitula Enric Solbes en homenatge. L'obra es va presentar a finals de maig, pocs dies després que em comunicaren que estava inclòs a l'ERO de Bromera. Ja no podia, doncs, dir-li "bon dia" cada matí al quadre del que parla aquell article. Mai més no ho he pogut fer de nou. L'acte va ser especialment trist, molt dur de pair. 
Aquest és el text que vaig escriure, i aquest, el quadre del que parle:

 'Els lectors' (2008), d'Enric Solbes.

"Hi ha absències que no arriben a ser-ho. Els artistes, els bons artistes, els creatius, els innovadors, els que s’arrisquen i marquen camins poc transitats no desapareixen mai del tot, i la seua ombra d’influència s’allarga amb el pas del temps. Les bones persones, aquelles de cor noble i amistat sincera, tan difícils de trobar com un tresor en una illa deserta, deixen una petja encara més profunda. Per això Enric Solbes, que tenia aquestes virtuts, continua ben present entre nosaltres.
Vaig tenir la immensa fortuna de conéixer Enric Solbes a principis dels anys 90 del segle passat, quan vaig començar a col·laborar amb Edicions Bromera. Ell va ser molts anys company de treball i l’autor de la imatge corporativa de l’empresa, del disseny de les seues col·leccions, de les portades d’un gran nombre de títols i de les il·lustracions d’un bon grapat d’èxits de la literatura infantil i juvenil, com ara L’últim roder. En aquella novel·la emblemàtica de Josep Franco, Enric va posar cara i ulls a Eugeni el frare, i el va fer cavalcar no només per les pàgines d’una novel·la inoblidable, sinó també per l’imaginari col·lectiu de milers de lectors que l’han gaudida al llarg de l’últim quart de segle.
El seu treball com a il·lustrador i dissenyador, i el seu coneixement profund de l’art de la tipografia, ha contribuït d’una manera decisiva a prestigiar l’edició valenciana contemporània. És un llegat inesborrable, impagable, que li devem al seu talent i versatilitat, i a la saviesa acumulada que pouava amb moderació per abocar, a poc a poc, amb la calma amb què acarava cada nou repte, en detalls aparentment casuals de cada obra que ens regalava.
Més enllà del seu innegable geni, hi ha l’aspecte humà, que és potser la faceta que resultava més impactant. Enric Solbes estava a les antípodes del clixé que tenim dels artistes. Era una persona discreta, ordenada, senzilla, metòdica, humil i poc donada als protagonismes ni als actes públics.
La pintura i la il·lustració es presta a rampells valoratius apressats i poc consistents. De vegades diguem d’un quadre, d’una imatge, d’una coberta “m’agrada” o “no m’agrada” sense saber ben bé per què. Costava molt discrepar del seu criteri. Quan li exposaves una crítica a algun dels seus treballs (un “no m’agrada” que havies de justificar), t’escoltava sempre amb respecte i en acabat, amb una mirada sorneguera i educació exquisida, era capaç d’argumentar llargament sobre qualsevol aspecte de la imatge que havia generat. I convéncer-te! Des de l’elecció de la tipografia basant-se en les reminiscències històriques o sensitives que provocava al lector inconscient fins l’últim reflex de llum d’un marge de la composició. Sempre et desarmava amb explicacions irrebatibles que palesaven la profunda documentació que comportava cada detall que hi incloïa.
L’any 2009 es va crear Edi.cat, una empresa que uneix tres editorials independents (Angle, Bromera i Cossetània) per promocionar els seus catàlegs respectius, tant en format paper com en digital. Una de les primeres accions que van impulsar va ser una publicitat conjunta de les seues novetats més atractives, i li demanaren a Enric Solbes que elaborara el tríptic promocional. Semblava un encàrrec senzill: col·locar 15 cobertes de llibres (5 de cada editorial) en un full que es doblega en 3 parts. Això és tot. Però Enric va copsar a la primera el principal entrebanc: la distribució dels llibres havia d’estar repartida en aquell espai de manera que ninguna editorial tinguera més protagonisme que la resta. Aleshores, Enric va posar en pràctica una teoria basada en puntuacions que adjudicava a cada coberta. Si un llibre estava al centre de la pàgina principal, tenia la màxima puntuació, perquè és allà on el lector mira primer. En canvi, la que estava a la part inferior d’una de les cares externes, tenia els punts mínims. I, així, seguint aquest mètode, va puntuar cadascun dels espais que havien d’ocupar aquelles 15 cobertes i va distribuir els llibres de manera que la suma dels punts dels 5 títols d’una editorial foren idèntics als de les altres dues. Dit d’una altra manera: va aconseguir el que semblava impossible, que les novetats de les tres editorials tingueren, als ulls del lector, un pes mil·limètricament equitatiu en un mateix espai. Vaig seguir aquell procés i la resolució bocabadat, amb admiració absoluta. Que no seria capaç de fer amb obres de més envergadura un artista que es preocupa per aquests detalls aparentment insignificants!
El temps que hem passat amb Enric hem aprés a valorar aquests petits detalls que marquen la diferència entre el que està ben fet i el que és insuperable. Des de fa un any, a l’entrada principal de l’editorial hi ha un quadre seu de gran format, Els lectors. Cada matí, sense fallar-ne cap ni un, el mire quan entre i li dic amb el cor “Bon dia, Enric!”. Perquè a mi les seues ensenyances i la seua obra em continuen pintant els dies grisos amb els milers de colors amb què ens alegrava la vista i ens despertava els sentits."

17 de desembre 2012

Caitlín agus Cormac

Portades d'Els llibres de Marc i Andrea en gaèlic, publicats per Leahbar Breac.



Fa poc compartíem ací una bona notícia: la publicació de la quarta edició de Llegir per a créixer, tot i que el llibre està en llibreries des de juny (algun dia rebré el contracte corresponent...). Ara, tafanejant per internet, m'assabente que, també pels volts d'estiu, l'editorial irlandesa Leahbar Breac va publicar la col·lecció de llibres de cartó "Els llibres de Marc i Andrea" en gaèlic... i no n'han dit absolutament res!!!
Malgrat tot, em quede, de nou, amb la part positiva de la història. Perquè la veritat és que estic molt i molt feliç que Marc i Andrea viatgen per Irlanda (i qui sap si per altres països que no m'han comunicat!). Pel que he vist a la web, Marc allà es diu Cormac, i Andrea, Caitlín. Els títols en irlandés són:
Aquest cap de setmana he pogut contactar amb l'editor irlandés, Darach Ó Scolaí, a qui vaig tenir el plaer de conéixer en persona en diverses cites a la fira de Bolonya. A diferència del que fa el "meu" editor valencià, Darach em va respondre d'immediat. És un lluitador entusiasta, d'alegria contagiosa, un resistent, com ho són tots els irlandesos que treballen per mantenir viva la seua llengua davant l'aclaparador domini de l'anglés. Em diu que els llibres estan funcionant molt bé en el mercat irlandés, i que va fer una tirada de 2.000 exemplars de cadascun. Quina meravella! Si Cormac i Caitlín aconsegueixen fomentar el gust per la lectura i per la seua llengua entre els infants d'aquell país, serà un nou motiu de satisfacció. Un més dels molts que m'ha proporcionat aquesta experiència. Malgrat tot.
Go raibh maith agat, Darach!

10 de desembre 2012

Proeses en terra hostil

"Estem tan saturats d’escàndols, xoriços i retalls de tota mena que correm el perill de no fixar-nos en les petites proeses quotidianes que els valencians també som capaços d’engegar. Si bé el panorama general resulta desolador, en l’àmbit cultural l’alarma sona (de fa temps) a 180 decibels; és a dir, a l’alçada de l’estrèpit que provoca un volcà en erupció capaç d’arrasar tot signe de vida i deixar-nos un dany irreparable a l’oïda. Però enmig d’aquest sorollós caos, n’hi ha també, per sort, gent amb capacitat i ganes de posar-hi seny i continuar construint en silenci, conscients que o bé espavilem pel nostre compte, o se’ns mengen pels peus."
Us convide a llegir la resta de l'article publicat a SOM Eldiario.es en aquest enllaç.

03 de desembre 2012

Nova (i definitiva!) edició de 'Llegir per a créixer'





Després de tres edicions (una, dues i tres) i més d'un milió d'exemplars repartits en diversos plans de foment de la lectura, Llegir per a créixer ha arribat finalment a les llibreries. El llibre inicia, amb aquesta quarta (i definitiva!) edició, una nova vida en format "venal" per a tot aquell que el vulga adquirir en els punts de venda.
Aquesta edició no només té una coberta nova (ja no és una imatge de l'enyorat Enric Solbes, sinó de Fran Parreño), també han desaparegut les il·lustracions interiors de Josep Vicó. A canvi, ofereix capítols nous sobre la lectura crítica i la lectura expressiva, i alguns apartats pràctics extrets del Mètode definitiu per tenir fills lectors
A banda d'aquest contingut textual nou, hi ha hagut una reescriptura completa del conjunt. Tot i que la primera redacció és del 2006, hi ha hagut canvis importants que calia incorporar perquè el conjunt no perdera vigor. Com, per exemple, l'extensió de la lectura en pantalles (llibres electrònics, tabletes, dispositius mòbils), que fa només 6 anys eren residuals (i quasi no apareixien esmentats al llibre) però que en l'actualitat tenen un ús generalitzat. Són els signes del temps...
Podeu llegir ací l'índex definitiu i també un tast de les primeres pàgines.
Tot i que el llibre està en llibreries des de principis de juny, no va ser fins la setmana passada que vaig tenir l'oportunitat de parlar-ne en públic per primera vegada. Va ser en la sessió de l'Escola de Pares i Mares d'Ontinyent (un èxit de públic, per cert: la sincera enhorabona als organitzadors!). Algun dia explicarem amb més detall algunes interioritats sobre el difícil part d'aquesta edició. Ara, però, és el moment de celebrar que està a l'abast dels lectors, a les llibreries, i que d'aquesta manera pot continuar contribuïnt a promoure la lectura en la nostra llengua. Aquest ha estat, des dels inicis, l'objectiu d'aquesta obra.

26 de novembre 2012

Escola de pares i mares a Ontinyent


La regidoria d'Educació de l'Ajuntament d'Ontinyent m'ha convidat a participar en la tercerra edició de l'Escola de pares i mestres de la ciutat. Així, aquest dimarts 27 de novembre, a les 19,30 h., em complau obrir el foc del programa amb la conferència "El mètode definitiu per tenir fills lectors". Ja ho sabeu, si voleu descobrir algunes receptes "miraculoses" per garantir l'èxit escolar dels vostres fills, tenim una cita al saló d'actes de l'IES Jaume I d'Ontinyent!
I si no hi podeu assistir, us recorde que podeu descarregar-vos aquesta guia totalment gratuïta des del web de la Fundació Jaume Bofill.

21 de novembre 2012

El traductor Albert Nolla a Gandia

Aquesta vesprada, a partir de les 19,30h tinc el plaer de presentar el traductor Albert Nolla a la Biblioteca Central de Gandia. L'acte s'emmarca dins de la Setmana Literària de la ciutat, que culminarà aquest divendres amb el lliurament dels premis Joanot Martorell de narrativa i el veterà Ausiàs March de poesia, que enguany celebra el 50é aniversari.
Amb Albert Nolla i tots aquells que ens hi vulgueu acompanyar, conversarem sobre el seu treball de traducció de Kenzaburô Òe al català. Edicions de 1984 ha tingut el bon gust d'acostar-nos l'obra mestra del Premi Nobel de Literatura de 1994, que romania encara incomprensiblement inèdit en la nostra llengua.Una qüestió personal és una història crua com poques, amb uns personatges superats per les circumstàncies que actuen d'una manera desconcertant, abocats a decisions extremes, com ara el protagonista, Bird, que ha d'escollir entre deixar viure un fill deforme que no desitjava o facilitar-li la mort que tots al seu voltant semblen demanar des del moment mateix del part.


"Va tancar els ulls ben fort i va intentar submergir-se en la tebior del llit, com si negant la realitat pogués esborrar-la."
"Fins llavors, per a ell les sirenes no havien estat sinó uns objectes mòbils que sempre passaven de llarg. Ara en duia una enganxada al cos, com una malaltia interna, i ja no se'n desempallegaria mai més."
"Vivim en una època en què no saps si és millor haver nascut o no."


Feu-vos un favor i endinseu-vos en aquesta novel·la, traduïda amb l'excel·lència que caracteritza el treball d'Albert Nolla.

19 de novembre 2012

Què llegeixes?



La bona gent de la web "Què llegeixes?" m'ha convidat a participar en una tertúlia en línia amb els lectors. La iniciativa pretén donar el punt de vista d'un editor als dubtes que acumulen els quellegistes respecte del llibre digital en concret i de l'ofici d'editar en general. Així, des d'avui i al llarg d'aquesta setmana tractaré de respondre totes aquelles qüestions que se'm plantegen al fòrum habilitat al respecte. 
M'agrada molt, aquesta iniciativa, i esteu convidats a participar-hi si us abelleix! Podeu seguir el fil de la conversa en aquest enllaç.

17 de novembre 2012

De nou en marxa!


Durant les últimes setmanes se m'han acumulat les bones notícies en l'àmbit professional, i m'agradaria compartir-les en aquest espai una a una, amb el detall que mereixen. Mentre no siga possible (em falta temps, com al conillet d'Alícia!), us avance que estic de nou en actiu i (el més important) il·lusionat... i feliç!
He parlat poc per ací últimament, però en canvi sí que he tret el cap per altres espais amics. Si teniu temps i us abelleix, us enllace l'entrevista que m'ha fet Pascual Adrià al seu bloc Castellsdesorra. Allà hi conversem sobre l'ofici d'editar, la situació del llibre valencià, els ebooks...
Continuem endavant!!

30 d’octubre 2012

Una dona exemplar


Aquest dissabte el diari Levante-EMV va publicar una nova col·laboració en la secció "El llibre de la setmana". En aquesta ocasió, recomane la lectura d'Un cel de plom, "una història de solidaritat, coratge i supervivència explicada per Neus Català i novel·lada per Carme Martí", tal i com ressalta l'editorial Amsterdam a la coberta del llibre. Per a mi ha estat una gran troballa que m'abellia compartir. I no me'n puc estar de reproduir ací algunes de les frases que més em van colpir del relat de Neus Català:
"No recordo haver-me preguntat mai què seria de gran, la pregunta constant era com ho faria per arribar-hi."
"-Què són aquells focs que resplendeixen?
- Som nosaltres, que cremem."
"Tot i l'esperança moral, l'estat en què ens trobem ens evidencia que res no és segur, que continuem dirigint-nos cap a la mort."
Podeu llegir la columna punxant la imatge.

20 d’octubre 2012

Per no oblidar (30 anys de la ‘pantanà’)



Avui trobareu al diari ARA un apunt sobre el 30 aniversari de la pantanada de Tous. Comença així:
"Aquest matí, mentre escric aquestes línies, al meu poble la pluja ja sap ploure. Cau una fina capa de gotes, i a l’horitzó s’albiren les primeres clarianes, i qui sap si un sol tímid tardorenc. Fa exactament 30 anys, l’escenari era radicalment diferent. Els mateixos carrers de Carcaixent que ara es desperten amb petits tolls d’aigua estaven completament negats, plens a vessar d’aigua, fins alçades de més de cinc metres en diversos punts de la ciutat (a Beneixida o Sumacàrcer arribaren als 8!). Havia plogut amb intensitat durant moltes hores, i la presa de Tous, mal construïda, mai inaugurada i sense vigilància, va rebentar. La comarca de la Ribera va quedar arrasada, absorbida per les aigües d’un riu, el Xúquer, que no debades significa ‘Devastador’."
 L'article sencer en aquest enllaç: "Per no oblidar (30 anys de la ‘pantanà’)".

17 d’octubre 2012

Un país de 'xonis'?

Concursants de "Gandía Shore"...

Els valencians som capaços del millor i del pitjor, tot alhora. D'enfonsar a consciència el sistema bancari propi i d'esdevenir exemple general d'honestedat amb l'actuació exemplar de Caixa Ontinyent. I d'acollir el penós reality "Gandía Shore" justament en la ciutat que atresora major patrimoni literari i cultural de tot el país. D'això en parlem avui a la columna del SOM. Un tastet:
"Per descomptat que Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella i Francesc de Borja no anaven tant al gimnàs com Abraham, Clavelito, Labrador i Esteban, però és obvi que exercitaven molt més les ments respectives. Ells representen, de fet, el país culte que ens estimem (i enyorem). L’obra que ens van deixar en herència ens fa sentir orgullosos de ser el que som els valencians, i ens recorden (si els recordem) el que podem continuar sent."
Podeu llegir l'article sencer en aquest enllaç: "Un país de 'xonis'?"

16 d’octubre 2012

Fires internacionals de la il·lustració


Aquest dijous, dia 18 d'octubre, a les 19h, participaré en la tertúlia "Fires internacionals de la il·lustració", convidat per l'APIV. Tindré el goig de compartir taula amb Arturo Puig (no us perdeu la innovadora tasca que estan fent a ItBook), el secretari tècnic de l'AEPV, Manel JM Romero, i l'il·lustrador David Belmonte
Ens hi veiem?

10 d’octubre 2012

Neteja (3)

[Imatge d'El Mundo. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Pantaleón Bruguera, Berta Marsé, Irina Salabert, Daniel Vázquez Salas, Ana Merino, Malcolm Otero Barral, Marcos Giralt Torrente, Gonzalo Pontón, Max de la Cruz i Juan Aparicio Belmonte.]

Sempre que faig neteja de papers pendents hi trobe alguna petita joia que paga la pena rescatar. Una de les últimes vegades, quan encara treballava a Bromera, vaig topetar amb aquesta frase, que llegida ara té una sonoritat distinta:
"No he observado una relación clara de causa-efecto entre el descubrimiento de joyas y la permanencia en el trabajo."
Estem tots advertits.
Ara m'hi he retrobat amb un article publicat ja fa un parell d'anys al suplement El Cultural d'El Mundo. Es titulava "Los hijos de los padres que leí tanto". Els protagonistes són fills i néts d'escriptors i editors. Encara que és obvi que la genètica no predisposa qualitats per desenvolupar amb el mateix grau d'encert l'ofici dels progenitors, aquest article ens mostra que, de vegades, s'hereta alguna cosa més que una empresa.
Pantaleón Bruguera, nét del fundador de Bruguera, és ara director general de Tusquets i corresponsable del que ell qualifica (i jo m'hi sume) com un "catálogo de ensueño". Malcolm Otero Barral ha passat per un bon nombre d'editorials i va descobrir autors com ara Eduardo Lago abans de fundar Barril&Barral. De la seua banda, Gonzalo Pontón, fill del fundador de Crítica, va orientar la seua trajectòria en l'àmbit universitari en vista de com l'ofici s'engolia el temps del seu pare; al remat, però, ha acabat fent d'editor d'algunes col·leccions. De la seua banda, Max Lacruz (fill de Mario Lacruz), va crear Funambulista, i amb els estalvis de què disposa, pot publicar amb llibertat les obres que vol.
Fóra interessant un article d'aquestes característiques centrat en l'edició en català. Deixe la idea en l'aire per a qui vulga acceptar el repte...

09 d’octubre 2012

Un país que es remou



"Avui, 9 d’Octubre, celebrem el Dia del País Valencià en record a la jornada en què el rei Jaume I va conquerir aquestes terres i va donar carta de naturalesa al nostre estimat país. I avui, 774 anys després d’aquella fita, constatem (per fi) que la gent que l’habita comença a moure’s. Més que a moure’s, a remoure’s, incòmoda, neguitosa, molesta, 'cremada'."


Aquest és el paràgraf inicial de l'apunt d'avui al diari ARA. Una mirada no sé si optimista (bé que m'agradaria), però sí com a mínim esperançada pel futur del País Valencià. L'article sencer, en aquest enllaç: "Un país que es remou".
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...