Editorials en (r)evolució permanent I

Aquests dies comença a arribar a les cases el número 58 de la revista de lletres L'illa. En aquesta ocasió, a banda de les entrevistes i crítiques a les últimes novetats editorials, la publicació duplica pàgines i dedica el dossier central als 25 anys de Bromera. Diversos escriptors, professors i periodistes comenten des del seu punt de vista l'evolució durant aquest quart de segle de la literatura (universal i catalana), l'educació, els mitjans de comunicació o la ciència, i s'hi fa un repàs, també, a diverses col·leccions i línies de l'editorial d'Alzira. 

Entre els articles publicats en aquest número especial, n'hi ha un d'un servidor dedicat a l'evolució de l'edició literària en llengua catalana durant els últims 25 anys. L'espai no dóna per a aprofundir-hi massa en un tema que em resulta apassionant, però crec que ofereix una panoràmica bastant àmplia del que s'ha esdevingut al sector durant aquest temps. Em permetré dosificar-vos-el en quatre apunts, tot i que el trobareu íntegre en aquesta adreça. Si us abelleix, en poden debatre.

Editorials en (r)evolució permanent

L’eclosió, als anys 80, d’un seguit d’editorials literàries que, temps a venir, resultarien fonamentals per a la cultura catalana, es va produir gràcies al pòsit d’editors que, malgrat les dificultats de la llarga postguerra, havien apostat per un futur digne i culte. D’aquells militants de la llengua destaquen Proa (1928), Edicions 62 i La Galera (1962) a Barcelona; Moll (1933) a les illes Balears; o 3i4 (1968) al País Valencià. Són exemples vius de l’empenta d’un nombre reduït però tenaç de lluitadors que van aconseguir, juntament amb altres emprenedors de l’època, evitar el trencament i alimentar la llavor que ha produït els fruits saborosos del present.

La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), aprovada el 1983 per les Corts Valencianes, va oficialitzar l’estudi de la nostra llengua. Aquest va ser l’esperó decisiu perquè el sector editorial valencià encetara el camí del creixement. Gregal es va crear aquell mateix any amb l’objectiu de donar resposta a la sobtada demanda de material escolar i de lectura per part d’escoles i instituts, però la mala gestió empresarial va enfonsar prompte aquell projecte.

Altres editorials sorgides al caliu de la LUEV, amb totes les esperances i anhels que aquella norma va despertar, van focalitzar igualment la producció en l’àmbit educatiu, bé amb materials lexicogràfics o per a l’aprenentatge de la llengua, bé amb obres de literatura infantil i juvenil (LIJ), vertader motor, encara avui, del sector editorial valencià. És el cas de Bullent (1983), Denes (1988), Tabarca (1990) o Tàndem (1990), supervivents d’aquella il·lusió col·lectiva.

Afers (1983) ha orientat la seua estimulant producció cap a la recerca i el pensament, mentre que Bromera (1986) ha centrat bona part del seu catàleg en la promoció de la LIJ i en el llibre de text. Des dels inicis, però, es va endinsar obertament en altres esferes aleshores menys explorades, com són el teatre, la sociolingüística, la divulgació científica o la narrativa per a adults, conformant un catàleg eclèctic adreçat a la totalitat del domini lingüístic.

La publicació dels títols fundacionals de Bromera coincideix amb l’emergència al Principat d’editorials que en l’últim quart de segle s’han convertit en referents. Dos anys abans havien nascut Empúries i Edicions de 1984, i el 1985 ho feien Columna i La Campana, empreses que han realitzat valuoses aportacions a la dinamització i la renovació de la literatura catalana, tot i apostant per narradors emergents, les traduccions o el llibre de grans vendes, propostes necessàries per a una cultura en eterna recerca de la normalitat.