28 de desembre 2009

El geni discret

Avui El País publica aquest article, en memòria de l'amic Enric Solbes.




[Autoretrat. Enric Solbes, 1993.]
Enric Solbes, el geni discret
Enric Solbes era un geni. Només els genis són capaços de combinar diverses disciplines artístiques i d’excel·lir en totes elles. De la pintura al gravat, de la il·lustració al disseny gràfic, de la poesia visual a la tipografia... Enric era un home de poques paraules, però es comunicava generosament amb les imatges.
Com a il·lustrador ha posat cara i ulls a personatges d’obres hui imprescindibles de la literatura valenciana: de L’últim roder, de Josep Franco, a les Rondalles d’Enric Valor; ha interpretat clàssics com Les metamorfosis d’Ovidi o L’Odissea i La Ilíada d’Homer; va omplir d’homenets voladors que apuntaven en totes direccions amb imaginació desbordada els tradicionals calendaris de Bromera; va condensar l’essència dels muntatges d’Albena i d’altres companyies teatrals en uns cartells elegants i atractius... Quasi al temps que inaugurava a Alzira l’esperada exposició de quadres “Retrats de l’invisible”, rebia de la Generalitat Valenciana el guardó al Llibre Millor Il·lustrat pel seu intens treball de representació gràfica de les Rondalles valencianes escrites per Josep Franco, on barrejava referents de la pintura clàssica i contemporània, el cinema i la gastronomia amb les contalles d’arrel popular. Una nova genialitat d’Enric que li va valdre, vés per on, el primer guardó com a il·lustrador de la seua trajectòria.
La mort d’Enric, sobtada, inexplicable i injusta com totes les morts prematures, el va agafar en el seu estat habitual: treballant. Dilluns a l’editorial encara ens arribaven correus seus amb feines pendents: projectes d’obres de gran format, una targeta de felicitació per a la Fundació Bromera, una portada per a la col·lecció "L’Eclèctica", la reimpressió d’Anàdia i la ciutat submergida que ell va il·lustrar magistralment... Al despatx, mire al meu voltant i veig Enric en tots els detalls: un quadre de la seua anterior exposició, les portades de les últimes novetats, el catàleg de Nadal, la capçalera de les cartes, el bolígraf amb el que escric, el calendari i l’agenda que m’acompanyaran el 2010... Tot duu la seua signatura, la seua empremta, el seu estil. Per això sé que no només no oblidarem mai els seus consells i la seua amistat, sinó que el seu treball continuarà fent-nos companyia i marcant-nos, amb modèstia i discreció, el camí de la genialitat. I continuarem aprenent d’ell.
[Tipus per a La impremta valenciana. Enric Solbes i Josep Palàcios, 1987-1990.]
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...