05 de juny 2006

Manel Garcia Grau

Quina putada no saber quan t'acomiades d'una persona per última vegada.
Va ser el desembre passat a Castelló. Hi vaig anar per presentar amb ell les bases del I Premi de Narrativa Escolar Vicent Marçà, un guardó creat amb l'objectiu de mantindre viu entre les noves generacions de castellonencs el record de Vicent, qui també ens va ser arrabassat pel càncer.
Aquell dia, un desmillorat Manel, ja en tractament de quimioteràpia, es mostrava tan vital com les seues magres forces li ho permetien. De camí des de la llibreria Babel fins la seu de l'Ajuntament on es va celebrar la roda de premsa, Manel, a qui acabaven de concedir només un parell de dies abans el Premi de Poesia Ciutat de València pel seu treball més recent, recordava l'amic Vicent alhora que comentava amb il·lusió els diversos projectes que volia posar en marxa. Els mesos següents hem creuat correus electrònics i alguna carta, però no ens hem tornat a veure. Ja no serà possible.
Ara Manel ens ha deixat. Fa només uns dies, amb les forces ja escasses, va donar els últims retocs als poemes d'aquell llibre, titulat, paradoxalment, Constants vitals, al qual pertanyen aquests versos:

Tot està dit i tot resta en silenci.
I al mig de la sala els espills retornen la mirada de les paraules.

En memòria.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...